Les olors de la memòria.- Recors del'infantesa.-

Tot just fa uns mesos va acabar la celebració del Centenari de la mort de Joan Bruguera. El popular “Grupu”, que no Grup, col•legi que porta el seu nom ha estat tot una institució i un referent per a molts de nosaltres que hem passat per a les seves aules.
Durant molts anys, desprès de la guerra del 36 i a partir dels 40 va ser l’única escola d’ensenyança estatal per a nens a Girona. El seu corresponen femení era el proper Eiximenis, escassament a 100 metres de distància.
De petit jo creia que Eiximenis era un nom d’una dona, per el fet de que en el cole només hi anaven nenes i fins i tot per que en dèiem “Doña Carmen” en honor a la seva Directora , així com creia que el “Crupu” es deia Joan Bruguera per el fet de que només i anaven nens, pensava jo. ¡Quines coses!. Està clar que en 10 o 12 anys d’anar a aquesta escola mai ens varen explicar qui eren els propietaris dels noms en que varen batejar aquests dos centres d’ensenyament.
Posteriorment vaig saber qui va se Joan Bruguera, (Metge gironí del segle XV) i qui Francisco Eximenis o Eiximenis (Franciscá).

Desprès d’aquesta petita introducció, molts dels que pugueu estar llegint aquestes línies podeu pensar que aquest escrit va dirigit a parlar de les meves vivències al col•legi o d’algun dels dos personatges esmentats ( o faré en el proper escrit).
Al Joan Bruguera i vaig anar a pàrvuls amb la Senyoreta Estany, de la que encara recordo la seva cara amable i el tracte carinyos que ens dispensava vull pensar que a tots , evidentment jo recordo el que en donava a mi. No recordo si a les hores, tenia 3 o 4 anys, i si hi vaig passar mes d’un curs en aquesta classe, el que si se és que vaig passar per totes fins a la vuitena amb el Sr. Montjonell, passant per Culubret, Vilà, Bordes, Herrero, etc., algun dels quals els vaig tenir ( patir) més d’un curs.
En vaig sortir als 12 any per anar a Col•legi La Salle a fer el que llavors era “El peritage Mercantil”, fins als 18anys.
Com us deia, en aquest escrit vull parlar dels meus records, vivències i fins i tot olors que tinc a la memòria, de la meva anada al cole, entenent com “anada” el desplaçament cap a el cole, el recorregut que fèiem abans d’arribar-hi. No pròpiament al Cole.

En altres parts del meu blog ja explico que vaig néixer al Torín, (Títol d’aquest blog) el barri de la plaça de braus de Santa Eugènia de Ter, ara ja enderrocada.
El trajecte que fèiem a peu fins al col•legi, quatre cops al dia era el següent.

Surtin de casa ( al Torín) enfilàvem la devesa per la part del carrer pròpiament de la Devesa no per l’oposat , Joaquim Vayreda. De casa meva fins a les primeres cases del carres de la Devesa hi havia un petit descampat amb una bassa d’aigua al costat de les hortes, que normalment era el primer punt d’aturada per tal de veure si podíem caçar alguna de les moltes granotes que hi havia. Granotes i caps de bou a milers .
Els caps de bou els agafaven fàcilment de tants que ni havien, només calia posar-hi la ma i els transvasàvem a un pot de vidre per tal d’anar observant la metamorfosi que es produïa fins arribar a convertir-se en granota. Aquesta va ser una de les primeres classes pràctiques de Ciències Naturals que jo vair rebre a la meva vida sense necessitat de cap professor, juntament amb la dels cucs de seda, que ara no venen al cas.
Aquesta vivencia de la bassa de granotes, la tinc associada a un olor molt particular i difícil de descriure. Era l’olor que et quedava a les mans desprès d’agafar les granotes o els caps de bou que sovint anaven enganxats el llot fangós, verdós i vegetal que hi havia en el fons. Una olor humida i llefiscosa que mai més he sentit però que tinc ben memoritzada.
Com podeu fàcilment encertar la recollida de granotes ens havia fet arribar, mes d’un cop tar a escola i ens havia costat patir algun que altre càstig.

El proper lloc que recordo especialment era el Bar “Ca la Ramona”, un petit bar a mitjans del carrer de la Devesa, a on a l’estiu posaven quatre taules rodones a la cera, Taules amb els peus de ferro forjat i el sobre de marbre, sobre del qual petaven les fitxes del dominó cada cop que les posaven al seu lloc tot dient -¡sis pitu !- ¡doble!, o cridaven ¡¡tanco!! .
Això vol dir que ens hi aturàvem i ens hi encantàvem fins que algú ens feia fora, segurament el que no havia tancat o perdia. Recordo que la taula m’arribava a l’alçaria de la barbeta mes o menys i que í l’olor era clarament de vi, olor de bar de fum de tabac, d’homa gran i fins hi tot d’alè de bes a saber que.

Més endavant, però mol a prop hi havia a Can Gelada, un "xatarrero" que recollia tot el que li portaven, papers, cartrons, draps, ferro i metalls en general. Era un espai lliura amb una petita edificació a mena d’oficina a sobre de la qual i vivia la propietària. El seu fill (Juan)jugava amb nosaltres pels carres.
En el pati hi havia una autèntica muntanya de ferralla, per sobre de la qual en hi havíem passejat mes d’un cop buscant algun estri que en servis per el nostres jocs i més d’un cop algú hi va prendre mal.
En la part edificada i als baixos hi havia una entrada i una bàscula per a camions i una altra bàscula més petita per pesar-hi el que portaven infinitat de petits drapaires que recollien el que trobaven per els carres. En aquell temps “l’ofici” de drapaire era força habitual.
Les olors d’aquest passatge eren metàl•liques de rovell i ferro, mol poc identificable.

Continuant amb el camí cap el col•legi arribem a un lloc que per a nosaltres era una petita meravella i amb una olor, ara si, molt clara i contundent tot i que agradable, l’olor de la fusta treballada. ¡Una fusteria!, una fusteria gran, molt gran, amb una quantitat important de màquines que produïen un soroll i un pols que ens feia quedar-nos a la porta. Recordo que m’agradava veure com saltaven per els aires els flocs, el serrin i les virutes de la fusta mentre aquesta, la fusta, es queixava escandalosament, tan fort o feia, que ens havíem de posar els dits dins l’oïda per tal de no asordar-nos.
L’olor ja ho he dit, era de fusta, olor seca i fresca a la vegada, com la que surt del interior d’un element acabat d’encetar.
Amés de l’olor, en la fotografia d’aquest record hi tinc la boirina del pols i la vestimenta de l’home que tot fent-nos fora deia - ¡Va, cap a el “cole”, que el mestre es fa vell ! – , camisa i pantalon de color marron clar, color de fusta i un davantal lligat al coll i a la cintura que l’hi arribava fins als genolls.

Can Vila, era un dels tallers de reparacions d’autos, camions i autobusos, més gran que segurament hi havia a la Girona de l’època, i la següent
aturada del nostra periple cap el “Grupo Escolar Juan Bruguera”.
El taller ocupava un solar que anava de carrer a carrer, és a dir un portal al carrer de la Devesa i un altra, mes gran al Joaquim Vayreda.
Més d’una vegada la viem travessat de cap a cap, esquivant la gran quantitat de vehicles ,bancs de treball plens d’eines i a les persones que hi treballaven que ja ens coneixien i no ens deien res ja que el fill d’en Vila era amic nostra.
El taller era mes llarg que estret, amb uns sostre molt alt i amb poca llum, jo diria fosc.
En aquest record l’olor té una caràcter molt marcat i va indefectiblement unida a ell, olor a oli, grassa i brutícia, pròpia dels cotxes vells i en reparació. Una olor forta penetrant que fins hi tot s’enganxava a la gola.

Tin, tin, clin, clin, clic, clic, tilin, tilin, son onomatopeies del soroll que feien els sifons i les ampolles de diferents begudes que transportaven els camions de Can Vidal, nom que servia per anomenar també al pont de la carretera Naciona II, sobre el riu Güell que unia la devesa amb el barri del “ Fronton” ( mai he sabut per que li deien així ).
El pont era el Pont de Can Vidal, en Vidal de les gasoses o com en dèiem abans “grasioses”, quina “gracia”, je, je.
Can Vidal era un edifici de poca alçaria però molt gran, també anava de carrer a carrer i feia cantonada amb” La Ronda de Fernado Puig”.
S’accedia per el carrer Joaquim Vayreda, i en el pati interior hi havia una gran activitat, carregant i descarregant, entrant i sortint camions, que a nosaltres ens tenien embal.ladits.
Tot i que no tinc olors relacionats amb aquest record, l’he però curiosament, lligat al soroll dels envasos de vidre en tocar-se entre ells per el traginar continuo i el trepidar dels camions.

Un altre lloc, sense olors, però a on també ens aturàvem a mirar per la finestra, eren els taller del Diari “ Los Sitios”, que estava en un corriol que hi havia en el carrer Figuerola, que desprès de passar el pont de Can Vidal havíem de recorre per arribar al cole.
Era un lloc poc conegut per a nosaltres. Sempre era tancat i solament recordo vagament, unes taules plenes de peces i uns calaixos a on anaven configurant lletra a lletra les diferents línies que composaven un escrit.

Sense cap mena de dubte el millor lloc, per a nosaltres, de tot aquest recorregut era una fàbrica que es feia notar, precisament, per l’olor, l’olor que impregnava tot el voltant a més de cent metres a la rodona. Una olor bona, bona de veritat, agradable, atraient com es reflexa en les pel•lícules de Walt Disney, quan en Tom o en Jerry segueixen el flaire d’un pastis o un tros de formatge.
Nosaltres fèiem igual que en Tom o en Jerry, seguíem l’olor i ens enfilàvem a les finestres per demanar que ens donessin una .......GALETA!!!
La fàbrica de galetes de Can Plaja, era al bell mig del carrer Figuerola i feia cantonada amb el carrer Cerverí. En aquest carrer hi havia unes grans finestres protegides per unes gruixudes reixes que ens facilitaven la, per a nosaltres, feixuga tasca d’enfilar-nos i estirar la ma pregant que ens donessin una galeta.

¿Us podeu imaginar el que representava als anys 49/50, a les 12 del mati, sortint del cole tot anant cap a casa a dinar i sentir aquella olor ?. Seguin amb la parodia del dibuixos animats,¡ les saliveres ens arribaven als peus!!, ¡Quina olor, calenta i dolsa com la mel. Eren galetes rodones tipus “Maria” que estaven bonìììììsimes!, alguna vegada les dones que hi treballaven ens en havien donat, per això ho sé.

Finalment, abans de girar cap a el col•legi a l’esquerra del carrer Figuerola i havia a Can Garriga una altra fàbrica de gasosa, més petita que Can Vidal i a la dreta un altra famós taller de reparació d’autos, “El Globo” a on també ens havíem fet fora més d’un cop. Sense oblidar un altre famós bar de “Can Roura” a on ens aturàvem a jugar a billar.

Desprès de “El Globo” ja teníem davant el mur del pati del col•legi i tot enfilant el carrer dels Artillers.... arribàvem a la porta principal, en el xamfrà amb La “Gran via de Jaime I”.

EL TORÍN

EL TORÍN.

Vaig néixer i em vaig fer gran al Torín. El Torín ara és un carrer de Girona. En la meva infantesa, era un barri, què dic un barri... era una mena de clúster a on hi vivien unes deu o dotze famílies en uns habitacles fets a sota de les grades de la plaça de toros, i a la meitat de la plaça anomenada "SOL". A l'altra meitat, la "SOMBRA", i sempre a sota de les grades, hi havia els corresponents departaments de les activitats pròpies que s'hi desenvolupaven: cavallerisses, infermeria, escorxador etc...


Aquest conjunt estava presidit per una casa gran, completament quadrada, de dues plantes i de color rosa. A la planta de baix, amb la meva família com a llogaters, hi vaig néixer.


Avui només hi queda aquesta casa i un carrer, el carrer del Torín. La plaça de braus ha estat enderrocada i en el seu lloc s’hi estan construint les noves dependències dels Jutjats de Girona

Etimològicament, el significat de la paraula Torín és confús, o com a mínim ho es per a mi.



Hi ha un antecedent a Barcelona, d'una plaça de braus construïda el 1834 a la Barceloneta, que popularment li deien el Torín, i que també va ésser enderrocada.



També hi ha una cançó infantil catalana (Ara plou) que utilitza la paraula torín en una estrofa que diu "xim, xim, xim visca la gresca del Torín" i una altra "si el TORÍN no va bé posa-hi pega, sabater", sense que quedi clar a què fa referència, ni sembla que tingui cap relació amb els toros.

.
Pueblos de Asturias


I per últim, i mentre la recerca no avanci una mica mès, com a Torín nomes podem remarcar que hi ha un petit poble amb aquest nom, a Astúries, que pertany al “Concejo” de Piloña.


Per descomptat, en el Diccionari de la llengua catalana, aquest mot no hi és i en el d'Alcover-Moll tampoc. Tampoc apareix al Diccionari de la llengua espanyola de la RAE.

Per la seva similitud amb la paraula castellana "toril" o "toriles", que és a on esperen els braus abans del seu festiu sacrifici - és a dir l'equivalent a on esperaven els cristians el seu, no menys festiu i igual sacrifici - sempre he pensat que per extensió i en català a tot aquest conjunt descrit anteriorment, se'l va anomenar Torín. Al convertir-se, per imperatius de l’època, en vivendes per a treballadors, al barri se'l va anomenar El Torín.


Però això és una simple suposició que no te cap rigorositat i cal aprofundir sobre el seu origen, que sembla tret del lèxic popular. Agrairé a qualsevol persona més avesada en aquest tema tota la informació que pugui proporcionar.


De qualsevol manera, i a part de disquisicions etimològiques sobre el significat de Torín, a banda de mort cada diumenge d'estiu per a l'entreteniment de turistes, de quatre aficionats i molts badocs que com jo, no podíem pagar l'entrada, al Torín també hi havia vida, penes, alegries i il•lusions, entre les quals em vaig fer gran.


Per tot el que he explicat i pels bons records que en tinc, és pel que he triat aquest nom per aquest blog.


Des d'aquí animo a qualsevol que accedeixi a aquest text a esbrinar l'origen etimològic d'aquesta paraula, o a qui ja en tingui coneixement, a utilitzar el vincle de comentari i fer la corresponent exposició.


Moltes gràcies

"Hola Manel, sóc en Xavier.

M'ha agradat molt el teu blog, perquè m'ha fet enyorar les tardes que vaig passar a casa de l'àvia Pilar a la plaça de braus (tot i que nosaltres l'hi dèiem la "plaça de toros"). Jo era molt petit però tinc un record molt viu d'aquella època. Perquè... no tothom pot dir que vivia en una "plaça de toros".

He recordat que en "Pepe" em va ensenyar un servei de gestió documental que té l'ajuntament de Girona i, tot i que el noranta per cent de les fotografies no estan encara en format digital, sí que hi ha la referència per poder-les consultar. Tot i això, encara es poden trobar algunes fotos de la plaça de braus de Girona."

.

.

. .................

................Veure fotos . ....................Mes fotos de la plaça.

.

Bon dia, avui 4 de Setembre de 2007 m'he decidit a crear el meu blog personal.

Tinc 65 anys i estic a tres mesos vista de la meva jubilació després d'una dilatada experiència professional en l'última empresa, de més de 30 anys.

Precisament, el motiu de crear aquest blog és un intent de no perdre el contacte amb el món actiu, la tecnologia moderna i l'accés a tot tipus d'informació, cosa que pel meu nou estat de "Pensionista" podria succeir.

Ja temps enrere (any 2000) vaig fer una pàgina web personal en la qual vaig intentar donar una idea de la meva ciutat, de Catalunya, meva personal i de la meva família. Aquest és el vincle, tot i que la pàgina no està actualitzada.

www.geocities.com/delabarca1/lamevaweb.html

Benvinguts, doncs, a aquest blog a on espero manifestar les meves opinions respecte de qualsevol qüestió i poder-les compartir, contrastar i debatre amb qualsevol de vosaltres que, després de llegir-les, vulgui manifestar la seva opinió utilitzant el vincle corresponent.

Moltes gràcies

Manel